La mare de totes les Encerrones

Que lluny queden aquells dies en que tot era alegria i xerinola en els sopars del club. Ara ja podem dir amb rotunditat que la segona gran obra de govern de l’actual junta de govern del club amb el president al capdavant ha estat un autèntic fracàs. No content amb vetar als seus propis consellers, que començaven a fer-li ombra i sonaven com a possibles successors, també es va entestar en nomenar persona non-grata a un mite dins el club, el famosíssim Martinazzo, propietari d’una luxosa finca on fins ara l’antiga junta havia celebrat tots els gran actes públics, i no tant públics, amb molt d’èxit i encert., apel•lant a que un cop van tenir mes que mimitos a la dutxa en un post partit contra el bar Nevada, i parapetant-se amb que no volia obrir antigues ferides, no el va convidar .

(el president tot just abans de que li fiquesin algo mes que crema. La maneta es la del Martinazzo)

Un cop sabedor que no vindrien els seus màxims opositors al carrec, que no a la seva gestió, li quedava trobar el lloc on perpetrar lo que el nostre president nomena la mare de totes les Castanyades. Al no tenir local, el president va decidir fer-ho a La Noguesa, un petit restaurant de nova implantació, i com un nou Dinio, va voler treure “tajada” i prèviament subornat ens va fer creure que assistiríem al millor restaurant mai inaugurat a Mollerussa , i que era el lloc ideal per passar una vetllada de por. I aixi va ser, d’autèntica por . La nit va començar tranquila, i amb l’actual política de “pelotazos” a les arques al club ens va presentar el sopar :

Un petit plat d'olives arbequines.
Unes amanides esmirriadotes, amb un tall de pernil, 1 esparreg, 1 tall d'embotit (per cada 4 i a repartir com bons germans)
Un segon a triar . Si estaves al cas i ho demanaves, venia el plat amb guarnició.
Postres,
Vi de la casa , gasosa i aigua.
Cafes.
Ni xupitos ni polles.

( El postre del president abans de ser obert. A la dreta en Sammy degustant un entretenimet culinari)

Cal dir que tot lo estalviat en el sopar va servir per la compra per l’us privat i exclusiu del nostre cabdill de la discografia del grup sud-colombia de tex-jazz “Antolin y su combo” .



Al voltant de les dotze de la nit es va començar a notar el poder dèspota del nostre president. Tres dels opositors varem ser cruelment deixats de banda, les nostres viandes no varen ser servides fins un parell d’hores d’haver demanat, sabedor el president que som tres food-victims (un hipopotasic, un pelicanofobic, i un xarrupaossos) i que si no tenim menjar a la vora ho passem molt malament. Mentrestant, la camarilla versallesca del president, inclòs Pier No Doy Una, reia i feia acopi descaradament d’unes amanides molt mes grans, amb moltes mes olives i pernil, que les de la resta de membres del club. Tot i l’actitud xulesca del president , el sopar va acabar be, amb un petit principi d’acord de no agressió i una vispresidencia per Pier No Doy Una, que d’aquesta manera vetllarà de mes aprop pels interessos de l’oposició.
Tot xino xano varem anar al segon gran temple del club , El Look , crec recordar que algú va dir “ a vere si pillem cacho ”. Evidentment al Look ningú va pillar cacho, a mes, per una cola-cola petitona que et cobrin 3.5 auros i no pillar cacho ens va semblar injust així que es va decidir d’anar al Martins per veure si allí veiem jovenetes amb tanguillles per sobre dels moderns pantalons de cintura baixa.

(camarera del Martins abans de servir la cervessa al Petxinho)

En aquest moment es quan el president, davant les pressions del poble, per saber on eren les poloneses va fugir al•legant un lleuger mal de cap. Ara si, amb l’oposició al capdavant, prenent decisions es on va començar la festa de veritat. Es van proposar canvis de parella, escapades a platjes nudistes, balls semi erotics encapçalats per en Sammy, amenaces de lesbianisme en un dels intercanvis, ball gay d’en Sammy i en Petxinho, arraconaments a la pista, tot tipus d’insinuacions i mirades, borratxeres de grau tres en l’escala de J. Es a dir Bogeria i desenfreno un cop que va marxar el Cabdill d’un regim antic, desfasat i fora dels temps que ens han tocat viure.

(Els opositors i les seves senyores en el final de festa)
(sobre una noia que es va apuntar a ultima hora)
(o era potser " O rei do requeson " amb disfressa?)

La nit va acabar com tenia que acabar. Tothom cap a casa, uns mes calents que els altres però així es la vida.
Del viatge de tornada del president cap a casa poc en sabem. Tan sols aquestes imatges. Serà ell el culpable de les convulsions de la ninoteta Elvis que porta el xofer de l'autocar? dentro video