23 efe a la catalana

Dissabte, 10 de la nit. Faig acte de presencia a l’exhibició de l’escola de dansa de Mollerussa., amb la sana intenció de fer afotos de la dansa del ventre de les m.i.l.f espectaculars que m’han comentat que surten. Porto de tot, càmera digital de 30 porrons de píxels, càmera automàtica per si s’acaba la pila de la digital. El mòbil amb la pila carretada i el carregador de piles Li demano al Djei de l’espectacle que m´ho deixi endollar a la cabina, i ell accedeix amb l’única condició de que li passi les copies. L’expectació es màxima. Tots els padrins sels veu neguitosos. Per fi arriba el gran moment. Se m’ennuvola la vista i em comencen a suar les mans. Truco al meu adlàter que està a la segona llotja i em diu que la seva sargento no li deixa fer fotos. Jo estic al tercer pis i no pillo catxo ni pel mal de morir. Finalment em decideixo i baixo a platea. Cridant, empenyent i abraonant-me entre els abuelos aconsegueixo fer una foto. En pic sona la música i les artistes, es a dir la senyora d’en Pi dei, i la mamà de la millor amiga de l’hereva universal comencen a remenar el melic, tots el membres menys un se’m paralitzen.

Després, un grup d’agents de seguretat contractats pel futurible alcalde Pi dei, ens van confiscar a tots els assistents, les càmeres i mòbils.

Es igual, tinc fotograma a fotograma, píxel a píxel, frame a frame tota l’actuació ben guardadeta en el meu disc dur.

A mes, en Pi dei,  ha trucat per confirmar la seva Asistencia per Sant Joan. Gairebé pleno per aquell dia, 19 adults i 8 hereus i hereves, tant sols faltaran el conseller d’economia i el meu idolatrat i mai suficientment ben considerat jefe.

 (guaiteu quants fotografs a primera fila)